9 Juliol 2017. Vitoria. Triatló Full.
Distància Ironman
Aquest any 2017 el recordaré sempre pel gran èxit esportiu assolit a nivell
personal.
La fita feia temps que em rondava pel cap, però va ser a l'estiu del 2016,
en el sopar final de temporada de la Secció de Triatló del Cercle Sabadellès
quan, després de sopar, cafè, copa i bromes, una colla de triatletes amateurs,
vam signar a un tovalló de paper que en el 2017 faríem un Triatló Ironman.
La cosa va anar agafant forma, fins que ens vam plantar a l'octubre de 2016
i 7 tricerclats estàvem decidits a fer el Triatló Full de Vitòria (3,8km de
natació + 180km de bici + 42 km de running).
A partir d'aquí vam començar un pla d'entrenament extens per preparar el
nostre cos, la ment, les cames, els braços i fins i tot el nostre entorn per
assolir aquest objectiu.
Els entrenos van ser suaus fins a finals de 2016, però a partir de gener de
2017, vam anar incrementant distàncies i hores d’entrenament.
Cada cop fèiem sessions de natació més llargues, tirades en bici de més
kilòmetres, i sortides de run més intenses, amb sèries incloses.
A part dels entrenaments, hem fet un munt de curses, i activitats: duatló
de Terrassa, mitja marató La Llanera a Sabadell, Mitja de Barcelona,
Triatló del Prat per equips, Marxa Ciclista Gran Fondo Mussara, Stage a
Rialb, Marxa Cicloturista Vallesana, Triatló Half Pirata a Badalona, i molts
entrenaments; a la piscina, al mar, amb sol, amb pluja, de dia, de nit, en
grup, en solitari, divertits i avorrits.
La meva progressió, com la de tots els altres va ser molt bona en les tres
disciplines, i fins i tot vam passar el Nadal sense perdre el ritme dels
entrenos i sense guanyar pes.
Però els mesos d'abril i maig, entre una cosa i una altra, em vaig
despenjar una mica dels entrenaments, just quan estàvem en un moment clau de la
temporada. Bàsicament es va ajuntar una escapada de Setmana Santa, la festa
dels 40 anys de la Jackie, una escapada a Venècia i alguna altra cosa, que no
recordo. Total, quan vaig adonar-me de la situació, em vaig trobar que enlloc
de progressar com tothom, havia reculat una mica, i la situació en aquell
moment començava a ser delicada.
La Mussara. 21 maig 2017
La Mussara és una cursa ciclista de 190 km amb un desnivell força
important. i aquest era un test clau per valorar el nostre estat físic.
Jo vaig anar a fer la cursa més llarga que hauria fet en ma vida, com si
fos una cursa qualsevol. Sense preparar bé la bici, sense portar menjar (cosa
molt important, sobretot per mi que he de menjar sense gluten) i sense saber ni
el circuit ni pràcticament res de la prova.
Vaig començar més o menys bé, però a mesura que passaven els quilòmetres,
m'anava quedant enrere, i cada cop em costava més seguir el ritme dels companys.
Fins que en el km 135, ja no podia seguir el ritme de ningú. Per acabar-ho
d'adobar, no tenia aigua, i pel km 150 aprox. vaig punxar la roda del darrera.
Per sort portava els estris i la vaig poder canviar. Però els 30km que em faltàvem
per acabar se'm van fer eterns.
TOTHOM, anava més ràpid que jo, ni les cames ni els pulmons no podien
tirar...(només el cap, em feia seguir endavant. No va ser fins que em quedaven
10 kms, que em vaig enganxar amb un grupet que anaven molt animats i vaig dir:
pels meus collons, que aquest grup ja no el deixo fins l'arribada. I em va
costar, però ho vaig aconseguir.
A l'arribada, tothom estava content d'haver acabat, i jo estava fet caldo.
A part de ser l'últim i el més lent, vaig veure que per les 7 setmanes que em
quedaven, només tenia 2 opcions:
Opció 1 mesures d'aplicació urgent:
1 - Anar a un dietista, per definir la dieta d'aquestes 7
setmanes.
2 - Definir clarament què i com menjar a les curses de llarga
durada, i probar-ho.
3 - No em puc saltar CAP entreno amb el que queda de
temporada.
4 - He d'anar al fisio per tractar-me genolls i cames, per
resoldre una petita molèstia als genolls.
5 - No puc perdre ni un minut.
Opció 2: No puc fer l'ironman de Vitòria.
Un cop fet el plantejament, decideixo posar totes les cartes sobre la
taula, i recondueixo la situació per estar preparat, i més important encara,
ser conscient i demostrar-me a mi mateix que estic preparat.
Recta final
La recta final abans de Vitòria ha sigut una de les experiències més interessants.
La intensitat dels entrenaments, la preparació mental i el compte enrere cap el
dia D eren cada dia més present a la ment de tots plegats. Al final ja ens
passàvem tot el dia pensant només en el nostre Triatló.
Mentrestant, jo vaig fer les següents visites:
La Vero Roldan, dietista del Club Natació Sabadell, em va fer una dieta
especial adequada al punt de la temporada, a la planificació d’entrenaments i
al meu pes. Els seus consells i la seva ajuda han sigut fonamental. Ella em va
demostrar que “una bona alimentació és fonamental en una cursa de llarga
distància"... i …”que fent el mateix entrenament pots triomfar o fracassar
si el dia de la cursa no t’alimentes bé”.
L'Andrea, de FisioEnric, de l'Hospitalet de Llobregat, també va fer bona
feina amb les cames, els genolls i un parell de puncions seques. Els seus
consells, i les seves sessions, també han sigut fonamentals per arribar a
Vitòria en òptimes condicions.
El Jordi de Cicles Jové, també em va donar molta calma i confiança, amb tot
el que fa referència a la bicicleta. Parlar amb ell sempre va bé, i saps que
surts d'allà amb la màquina ben apunt.
Així com he visitat tots aquests especialistes per arribar en perfectes
condicions, també vull anomenar el Dr. Joan Vilaseca de RunningSalut. Per les
seves mans, hem passat tots a fer-nos la proba d’esforç. Les seves indicacions
i explicacions, em van ajudar molt a conèixer punts febles i punts forts del
meu estat de forma. I el més important, em va assegurar que el meu motor també
treballa bé i està en bones condicions.
I com a part fonamental de la recta final, un altre cop hi ha la Jackie. Facilitant-me
les hores d'entrenament, cuidant-se ella dels nanos i dels buits que he deixat
jo, sobretot els caps de setmana, per tal que jo pogués assolir aquesta fita.
Finalment, vull destacar els companys del Cercle, que amb molta exigència,
però amb molt bon rotllo, han sigut la part més engrescadora de tot això. Amb
vosaltres fer quilòmetres i quilòmetres es fa més
divertit.
Expedició a Vitòria
Muntar una expedició d'aquestes, és car, i més en el meu cas que som 4.
Però, la veritat, és que l'experiència és molt gratificant.
Organitzar cotxes, furgos, maletes, nens, bosses, hotel, dinars, sopars
passejades... tot és una mica raro, però tot es fa més divertit quan som uns
quants a repartir culpes i a compartir alegries.
Hem de reconèixer que estem mig atacats pels nervis. El dia abans, tot el
que fem ho fem malament...(ens posem el dorsal al revés, perdem la cinta, fem
les cues que no ens toquen, etc etc)
Però com sempre passa, al final tot, acaba sortint bé.
Finalment, a part dels 7 que correm, tenim el suport de la Jackie, el Biel
i l'Íria, la família Marín, el Marc Grau, la Miriam, i el Carles Anadon,
l'Isabel i la Marga, que han arribat el dissabte a la nit.
El dia de la cursa
La nit anterior, estava tant nerviós, que al final no sabia a quina hora havíem
quedat.
Finalment poso el despertador ben d'hora, i a les 5 am, ja estic al
menjador començant a esmorzar. Ja es veia que aquest dia era especial. Vaig ser
el primer de baixar a esmorzar, i el primer de la colla de pujar al bus que ens
havia de portar a la línia de sortida.
A l'autobús, fem alguna broma, però ens passem el viatge, que dura uns 25 minuts
sense parlar. Aprofito per escriure un últim missatge a la Jackie (del tipus:
“... ja ha arribat el dia... gràcies per tot....ens veiem en unes hores.....) i
el tio que està el davant, em demana que li enviï també a ell. Així li canviarà
el nom i li re-enviarà a la seva dona.
Se’ns acut, que amb el que paguem d’inscripció, la organització ens hauria
de facilitar aquest missatges (modo pares, modo parella i modo amics).
Entre riures i silencis, arribem ben d’hora al llac, i decidim fer un cafè
a un bar que hi ha a 200 metres de la Sortida. L'estona que estem al bar, ens
serveix per prendre alguna cosa, fer un riu, i relaxar-nos bastant. Encara
tenim temps de posar-nos el neoprè, repassar la roba, el menjar, la bicicleta,
i, en el meu cas, abans de començar, també tinc temps d'escalfar i nedar 5
minutets. L'aigua al principi està fresqueta , però, quan t'acostumes està
perfecte.
A Vitòria, primer es fa la sortida de la Half, i després comença la Full.
Mentre ens esperem i veiem passar els de la Half, el gran Carles Sabater entre
ells, comentem que molts d’ells fan la cara com si anéssin a l’escorxador (està
clar, que nosaltres fem la mateixa cara, o pitjor).
Tant bon punt surt els de la half, ens acostem lentament a la línia de
sortida, i com que hem de passar per un lloc una mica estret, anem tant lents,
que no tenim temps de col·locar-nos al nostre lloc, que ja fan el comte enrere,
i sona la botzina (millor, ja tenia ganes de començar).
Última encaixada de mans amb els companys, molta sort i ens veiem a
l’arribada.
SWIM. 3,8 km de natació (2 voltes de
1900m)
Començo a nedar des de la cua del grup, i començo amb molta tranquil·litat,
em sento molt còmode, però de seguida veig que el ritme que porto és massa
lent. Així que vaig buscant lloc per avançar, i vaig passant a un munt de
nedadors, sense forçar gens la màquina. Arribant al primer gir, com sempre,
comencen les aglomeracions, i alguna empenta, però tot va bé, en el segon gir,
la cosa es complica una mica més i em foten una garrotada al cap que quasi em
fan caure les ulleres. Per sort, no m’han fet mal. Em poso una mica de mal
humor, però com que estar emprenyat no serveix de res, em calmo, em poso a una
banda, i continuo nedant. Ara ja no avanço a tanta gent, però encara vaig
passant algun nedador. Fins i tot passo a algun ressagat de la half, que sembla
que la natació li costa una mica.
Quan arribo a la platja, em sento molt bé. Ja he fet 1900 metres, tot està
anant molt bé i el neoprè que quasi estreno em va perfecte.
Faig la segona volta amb la mateixa filosofia, nedo tranquil, però sense
parar, i en aquest cas ja sense aglomeracions. De fet, en un parell d’ocasions
em despisto de boia i faig més metres del compte.
Tot va molt bé, i ja veig l’arc d’arribada. Estic molt satisfet perquè tinc
la sensació d’acabar la natació amb un bon temps, fins i tot menys del que
esperava, i en canvi no m’he cansat massa.
Així doncs, surto de l’aigua i me’n vaig a la carpa per canviar-me de roba
i agafar la bicicleta.
BIKE. 180 km (2 x 70km + 40Km)
Sortint de boxes em trobo a la Cloe, i ens saludem, ens animem, i tots dos comentem
que anem bé.
El circuit de bicicleta de Vitòria és ideal per una persona com jo que el
meu punt feble és el ciclisme. És un circuit molt ràpid, amb pocs desnivells, i
sense dificultats tècniques. Començo i porto molt bon ritme, i em pregunto si
estic anant massa ràpid. Però com que no forço la màquina, segueixo a aquest
ritme, i em sento molt còmode.
Mentre pedalo segueixo al peu de la lletra les instruccions de la Vero:
Isostar o aigua, com a màxim cada 15 minuts, i barreta cada 45. I així vaig fent.
Jo aprofito les baixades per apretar, i a les pujades intento mantenir un bon
ritme, però és quan la gent em passa. Els primers 70 km em van molt bé, i els
faig en unes 2h15min. He aprofitat per gaudir del paisatge i la gent que anima,
i conèixer el circuit, així ja sé que m’espera a la segona volta.
A mida que passen les hores, la cursa s’estira, i ja no hi ha tants
grupets, i cada cop faig trams en solitari més llargs. Rondant el km 100, veig
que se m’acaben una mica les piles. Quan intento menjar, el meu cos rebutja les
barretes. Em costa ingerir, i el poc que menjo no se’m posa bé.
El PROBLEMA, és que si no puc menjar, no puc pedalar, i no podré córrer, i hauré
d’abandonar. A més, noto molt que no he menjat bé, perquè estic molt cansat, i
no aguanto el ritme de cap company, ja fa estona que tinc ganes d’acabar la
segona volta.
Estic pel km 120, i aviat em tocarà menjar de nou, intentaré canviar de
barretes. Així que em prenc una ND3Solid (que és com una gominola) i el
resultat és instantani i espectacular. Només posar-me-la a la boca, ja he vist
que m’entrava molt bé. Me l’he menjat molt de gust, i en una estona ja havia
recuperat sensacions i ja estava pedalant de nou a un bon ritme. Torno a gaudir
de la cursa, i s’esvaeixen els dubtes que començava a tenir. L’únic problema,
és que d’aquestes barretes només en tinc 3.
No ho he dit, però cada vegada que passem per un avituallament, o algun
poble, la gent anima molt. I ara, entre les forces recuperades per l’alimentació,
que ja he acabat la segona volta i els ànims de la gent que està per la zona
del llac, començo la tercera volta amb moltes ganes i optimisme. En aquest punt
recordo un home, que em mira i diu cridant “...MUCHO TARRO, TU PUEDES CON
TODO!!!”
Aquests 40 km que falten per deixar la bici, es fan ja amb els ànims
d’arribar a la ciutat i veure l’ambient. A mida que t’aproximes a Vitòria
l’emoció puja de to, i quan entres a la ciutat ja tot canvia.
El cos i la ment, es preparen pel canvi. Mentalment, és impressionant com
som capaços d’oblidar la tralla que portem a sobre, i centrar-nos només amb el
que queda.
Els últims metres amb la bicicleta són espectaculars, ja que arribes al
centre de la ciutat i aquesta zona ja la coneixes una mica. Ja se sent la música
i l’animació, i la gent que està per la zona anima amb molta força. A més,
estic content, perquè veig que faré els 180 km de bici en menys de 6 hores, i
això només sortia a les previsions més optimistes que havia fet.
Arribant a boxes, ja està tot plè de gent, que animen i criden, i vaig
sentit ànims del tipus: “...vamos xaval, ánimo..”, o “aupa campeón”, “ venga que ya queda
menos”, i de cop i volta sento, “mama, mama. El papa, el papa!!!!”.
En un instant, sembla que no senti res més, el món es para per un moment, i
només sento i veig els meus, que m’estan esperant. Venen tots a fer-me un petó
i a preguntar com estic. Els hi dic que tot va bé, i tot seguit baixo de la
bici, per entrar a la T2 i començar a córrer.
MARATÓ 42 KM running (4 voltes de 10,5 km)
Canviat de roba i calçat, i amb unes quantes barretes i gels a les
butxaques, surto de la carpa, i paro mig minut a fer un petó als nanos i a la
Jackie que m’esperen a fora. Ells m’animen i em donen forces, i jo els hi
comento que vaig molt bé. Estic cansat, però començo amb moltes forces i molts
ànims.
La marató, consisteix en fer 4 voltes a un circuit molt pla de 10,5 km.
Comences al centre de Vitòria, i recorres els carrers més macos de la ciutat.
Després et vas allunyant del centre, i passes per alguna zona una mica
solitària, per acabar de nou al centre de Vitòria. Passarem 4 vegades per
davant de l’arc d’arribada. Només els que facin els 42 km podran passar per
sota l’arc i rebre la camiseta i la medalla de finisher.
La primera volta la faig prou bé, i gaudeixo molt del paisatge i dels ànims
dels suporters que han vingut des de Sabadell. També disfruto molt dels ànims
de tots els espectadors i vianants de Vitòria, així com dels voluntaris que
estan als avituallaments.
Durant els primers 10,5 km, estic angoixat perquè no m’entra res de menjar,
no em ve de gust veure, i a més a més continua fent molta calor. Tinc l’estomac
mig del rebés, i crec que hauré d’anar a veure el Roca. Quan acabo la primera
volta, se m’oblida tot.
Passar pel centre de Vitòria amb aquest ambient és espectacular. Centenars
de persones, que no em coneixen de res, que no m’han vist mai, em miren i
m’animen. Moltíssima gent et crida pel nom i et dóna ànims, és realment impressionant.
I molts catalans, moltíssims. L’emoció i els ànims són tant forts que em venen
ganes de plorar, és bestial el soroll i la música, però llavors penso que
encara em queden 31,5km. I si vull acabar, he de controlar les emocions i
dosificar les forces (cosa impossible de fer quan corres envoltat de gent).
La segona volta ja em costa més. Els problemes estomacals, van
desapareixent, però cada vegada estic més cansat, i aprofito els avituallaments
per parar uns segons. Els voluntaris m’ofereixen de tot, però jo no sé que
vull. Seguint els consells del Carles i el Marc, jo sempre que puc menjo i bec.
Al finalitzar la 2a volta torno a emocionar-me al passar per davant de
l’arc. Me’l torno a mirar i li dic de nou “ens veiem en 2 horetes...”. La
cridòria és molt gran, i ara ja em creuo amb molts triatletes que estan
acabant. Encara em queden 21 km.... però la bona notícia, és que només em
queden 21 km (ja he fet més del 50% de la marató). La 3era volta se’m fa
dureta, les forces van minvant, i quan menjo i bec, paro a caminar una mica més.
Tot i que el 90% del temps estic corrent ja que intento no parar. Sempre millor
trotar que caminar. Amb penes i treballs, amb els suport dels companys del
Cercle i la família, i amb tot l’ambient, trec forces d’on no en tinc per
acabar aquesta tercera volta.
En aquests moments, he passat estones difícils, però la ment és forta, i
sovint m’han vingut al cap pensaments i frases motivadores per mantenir
l’esperit positiu i eliminar els mals pensaments. Pensava coses com “...si,
estic patint, però el patiment és temporal, i la victòria, serà per sempre...”,
també repetia frases estranyes, que encara no sé perquè les anava dient, com
ara “amanece, que no es poco“, i recordava un escrit del Miquel Blanchart, on
explicava en una cursa que va patir molt i es va posar de mal humor, fins que
va dir “però perquè estic de mal humor?, sóc un privilegiat i faig el que m’agrada...”.
Pensaments semblants , que també vaig llegir en el llibre del Kilian Jornet (quan les cames no poden, és el cap el que tira) o el llibre del Miquel Sunyer (on explica amb més detall com es posa de mal humor pel cansament, i el coco ha de fer feina per ser positiu i optimista). Clar que el cas d’aquests atletes d’elit és molt diferent, ja que ells van sols i jo vaig envoltat de gent. Però en definitiva, són elements que jo vaig utilitzar per mantenir la moral ben alta en algun moment de màxim esgotament.
Pensaments semblants , que també vaig llegir en el llibre del Kilian Jornet (quan les cames no poden, és el cap el que tira) o el llibre del Miquel Sunyer (on explica amb més detall com es posa de mal humor pel cansament, i el coco ha de fer feina per ser positiu i optimista). Clar que el cas d’aquests atletes d’elit és molt diferent, ja que ells van sols i jo vaig envoltat de gent. Però en definitiva, són elements que jo vaig utilitzar per mantenir la moral ben alta en algun moment de màxim esgotament.
Aquí ja l’ambient torna a ser espectacular, i es repeteix el mateix que a
les 3 voltes anteriors. Però amb una diferència, aquesta vegada no passaré de
llarg, aquesta vegada creuaré la línia de meta. Tothom anima, tornem a sentir
la música de l’arribada, i l’speaker que va animant a tothom. Quan passo per la
plaça on està l’arc, l’ambient és impressionant. Em queden 100 metres corrent
per un passadís de gent que pica les valles i anima sense parar. Torno a entrar
a la plaça i ara ja estic. Giro a la dreta i encaro l’arc d’arribada, no puc
pensar, sóc tot emoció, sóc feliç. Alço els braços i trec la bandera amb els
noms escrit. Petó a la Jackie i els nens, 4 passes crido victòria i creuo la
línia de meta.
Siiiii, Victòria. Quina emoció més gran. Això és increïble....em posen la
medalla, em donen la camiseta de finisher, paro un moment a respirar, i ara si,
començo a plorar com un nen petit. Ja fa estona que tinc les emocions a flor de
pell, ja fa estona que estic plorant d’emoció per dins, ara però, no puc aguantar-me
més i exploto d’emoció (6 mesos d’entreno, moltes hores de sacrifici i 12 hores
de triatló em passen pel cap en un segon).
Vaig corrent a buscar la família i repetim el mateix ritual que altres
vegades. Ens fonem tots 4 en una gran abraçada. Una braçada d’amor i felicitat
enorme. En aquest moment tenim la felicitat absoluta.
Després reparteixo abraçades i felicitacions amb la resta de companys.
Per acabar el dia, fem un bon sopar tots els tricerclats que hem anat a
Vitòria, i anem a dormir amb un somriure que durarà uns quants dies, i una fita
que durarà per sempre.
Equip Triatló Vitòria 2017 Cercle Sabadellès.
Carlota Celma. Per mi, la capitana. Pel
seu caràcter de líder, per les seves ganes de fer les coses ben fetes, i amb la
seva actitud positiva en tot moment, ha demostrat una vegada més que està aquí
pel que faci falta. Amb la Carlota he compartit molts entrenaments, moltes
hores de bici i de run. I gràcies a ella aquesta temporada ha sigut màgica.
Tots sabíem que només la mala sort, o un accident podria impedir que
completéssim el Triatló Full. Ella va tenir la mala sort que el dia de la cursa
va ensopegar. Sabem que estaves preparada, però també sabem que tindràs una
segona oportunitat.
Cesc Batlló. Esportista aficionat que
només puc fer això gràcies a la meva dona i els meus fills. La Jackie sempre
està disposada a ajudar-me, i sempre em dóna suport amb el que faig. En els
moments que jo vaig en bici, és ella la que està amb els nanos, i la que
prepara els sopars quan sóc a la piscina. Diria que la planificació familiar
per fer un Ironman és el molt important, ara bé la complicitat de la parella és
impressindible. El Biel i l’Íria són els dos nens més macos del món, i són els
que em donen força quan se’m surt la cadena de la bici, quan m’agafa rampa a
l’aigua o quan estic cansat al córrer. Creuar la línia de meta amb ells, és la
satisfacció més gran que sento quan faig esport.
Carles Anadon. No va fer la tri de
Vitòria, però va fer la Half Altriman el dia abans. És un crack de la
bicicleta, i molt bo nedant i corrent. El millor de tot, però és el seu
caràcter i la seva forma de ser. Ha estat tot l’any amb nosaltres, i no va
dubtar ni un moment en venir a Vitòria. Sortir amb ell en bicicleta, a córrer o
nedar és garantia de seny i bon rotllo.
Així doncs, companys, gràcies per tot. Aquest any ha sigut molt especial, i
sense vosaltres, ho dic molt en serio i molt convençut, això no hagués estat
possible.
Sabadell, 13 d’agost de 2017.
Cesc Batlló i Farriol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada