Barcelona, 17 de Març de 2013
Diumenge espectacular... Per guardar a la memòria de
qualsevol corredor popular.
Ja fa 8 anys que vaig començar a córrer. Sense saber massa
bé perquè, però vaig començar a córrer. Ara, continuo igual. Sense saber massa
bé perquè, continuo corrent. Bé, si que ho sé. Perquè mentre planifico una
cursa, mentre corro, i sobretot quan acabo de córrer, sóc feliç. Sí, pateixo.
Em canso, em fa mal tot, i cada any que passa em noto més cascat. Però m'ho
passo bé. M'ho passo molt bé.
Fins ahir, si no me’n deixo cap, portava 79 curses. La cursa
numero 80 va ser la MARATÓ DE BARCELONA.
Arribo a la data de la cursa sabent que he fet un 80% dels
entrenament programats. Que tinc una bona base, però que no he fet tot el que
calia. Però em llegeixo el meu llibre preferit de Triatló ( i prenc la
motivació que em cal per afrontar la Marató amb garanties d'èxit).
Em llevo molt d'hora, preparo les 4 coses que em queden
pendents, i esmorzo el meu súper esmorzar, amb barretes i isostar inclosos. Faig
un petó al Biel i a l’Íria que encara dormen i un parell a la Jackie que mentre
obre un ull em desitja molta sort i em diu que vigili.
Arribo molt d’hora a Montjuic, i aparco tot sol davant de
l'estadi olímpic. Encara falta una hora per començar, i decideixo posar-me el
tipping a les cames i relaxar-me dins el cotxe mentre van arribant corredors .
Poso una mica de música, acabo de preparar-me (gels, telèfon, paravent, plàtan)
i comença a ploure. Primer molt suaument i després més fort. Però la pluja dura
5 minuts i quan para decideixo sortir del cotxe i anar cap a la sortida.
Mentre camino cap al guarda-roba per deixar la bossa em paro
al capdamunt de les escales i observo la gentada que ja escalfa. Li demano a un
corredor que em faci una foto i, mentre em pren la instantània, em diu en
anglès que és el 2on cop que fa la Marató de Barcelona. Ens desitgem sort i....
avall que fa baixada.
Ara ja falta poc per l’hora de la sortida, em poso vaselina
i radio-salil, deixo la bossa i vaig a
fer un riu. Veient la cua de gent per pixar als wàters químics, ho faig a uns
arbrets, com molts altres corredors i corredores. Fins i tot hi ha un tio
cagant amb cara de circumstàncies. Escalfo i estiro durant 10 minuts i me’n
vaig al meu calaix de sortida, juntament amb 18.000 persones més.
Mira que he fet curses, i em fa la sensació que és la
primer. Val, és la primera Marató, però tinc uns nervis que no són habituals.
Intento rebaixar la situació xerrant amb l’Alfons (un tio d’Amposta, que fot el
mateix careto que jo i que crec que la xerrada li serveix, també, per
relaxar-se una mica).
8:30 AM. PAM!!!! Comencen a córrer els professionals.
Nosaltres, encara tardarem 20 minuts a creuar la línia de
sortida. Començo la cursa amb el plàning ben après.
Velocitat: Vull començar a 5m30s/km , potser hauré de seguir
a 6m/km a partir del km 20, i si arribo sencer, em daré per satisfet. Tardaré
entre 4hores i 4 hores i quart.
Alimentació: Porto 3 gels que seran pels km 10 i 20 segur i
pel km 30 o abans segons com ho vegi. El quart gel, que ja me’l donaran, dependrà de com em trobi. He de veure aigua i
powerade cada 5 km, i als darrers avituallaments he de menjar fruits secs i
plàtans.
Acompanyants: Al km 20 m’esperen l’Arnau i el Jordi. I la
Jackie que té el plàning de les hores de pas, em vol trobar a mitja cursa i a
l’arribada.
Recorregut: Me’l sé quasi de memòria. Amb les pujades i
baixades. Zones més divertides i avorrides. I també els punts conflictius (a nivell físic).
Pensant i repassant totes aquestes coses, gaudint de
l’ambient i controlant una mica el ritme faig els primers kilòmetres molt
tranquil. Com a sorpreses em trobo que he de parar molt aviat a pixar (com
molta altra gent), que el ritme és molt bo, i algun company de cursa curiós: Bat-Man
i Robin, Mario Bros i un que va votant una pilota de bàsquet. També me n’adono
que el tipping que m’he fotut és una merda i em cau. Per això paro fins a 3
vegades als punts de socors a reforçar-me els genolls amb esparadrap (que també
cau per la suor).
Recordo amb felicitat el pas pel Psg de Gràcia, mentre
observo la bellesa del lloc, i el públic m’anima força. Sovint em diuen “ànims
Cesc”, “vinga Cesc, que vas bé”, etc etc. Vaig bevent aigua i powerade, i vaig
corrent molt tranquil. De tant en tant passem per davant d’algun grup que fan
batucada i els saludo. Enfilo la Meridiana on un grup de música toca versions
de Dire Straits, i els saludo efusivament.
Al final de la Meridiana, passat el km 20 faig la corba i
estiro el cap per veure el Jordi i l’Arnau, que curiosament m’esperen un al
costat de l’altre. També reconec a la Vega, i li dic : Hola Vero (?)
En fi comencem a córrer tots 3 junts i comença, ara si, la
millor sessió de fotos que m’han fet mai. Comentem la jugada, com va tot,
l’ambient, el ritme, i xerrem una estoneta ben distrets. Al cap d’una estona
l’Arnau torna cap a casa (gràcies nanoJ)
i continuem el Jordi i jo. El Jordi continua fent fotos (per cert molt xules i
cada vegada més ben fetes), i jo cada cop xerro menys, mentre continuo bevent
aigua i productes semi-dopants.
Van caient el quilòmetres, i cada vegada em noto més cansat.
Quan passem el km 31 li dic al Jordi: “ara entrem a la zona del què és
desconegut!!!” (l’entreno més llarg va ser de 31 km).
Mentre passem per la zona marítima (km 31 – 34), diria que
noto plenament el mur... Bé, no sé si és el mur, però tinc sensacions que no
havia tingut abans. Li comento al Jordi però intento no fer-me repetitiu. Em
fan mal als peus, un dolor que he tingut alguna vegada mentre entrenava. Em fan
mal els genolls, aquest és un dolor conegut que apareix sempre després d’un
esforç gran.
Però la sensació més estranya que tinc és una mena de suor
freda per tot el cos. Sobretot de cintura en amunt. Potser on més ho noto és al
cos i als braços. De fet no sabria com explicar-ho. No és cansament ni
esgotament. És com si tingués petits calfreds, i pell de gallina... La sensació
no és molt forta, però es manté una estoneta.
Mentre observo què m’està passant, ens adelanten dues noies
rient i gravant amb el mòbil. També veiem una altra noia d’espectadora que
anima als corredors amb un cartell que diu “el mur no existeix”. I el Jordi em
repeteix vàries vegades “vinga Cesc, que el mur és una rampa, i fa baixada!!!”
Diria que aquestes sensacions duren fina a l’Arc del Triomf,
i allà em recupero una mica. I torno a tenir bones sensacions. Torno a mirar el
rellotge, torno a parlar, i torno a gaudir de la cursa. Tot torna a la
normalitat, llevat d’un petit problema amb un tros de fruit sec que s’equivoca
de forat i m’ennuego. Estic força estona estossegant i gairebé he de parar. Un “animador”
em diu “no fumis tant “ ...... Bé, trigo uns minuts a estar bé, però quan em
recupero resulta que he perdut la veu.
En aquests moments em trobo a l’alçada de Plaça Catalunya,
km37. Estic recuperat del mur, i de la tos. A més encarem l’última baixada de
la cursa, miro el crono i vaig sobre el temps calculat (mitja horeta cada 5km).
I ho aprofito per apretar una mica i adelantar alguns corredors.
Baixo Via Laietana ben content, i Passeig de Colon súper
animat. Queda molt poquet i això té molt bona pinta. Encaro el paral·lel i
comença l’última pujada amb el cartell del km40.
Amb el Jordi repetim diferents vegades que això ja ho tenim
a tocar. L’emoció de completar la Marató
va i bé constantment. Queda molt poc però cal ser previsor. Ningú em garanteix
que no m’agafi una rampa en aquest últim tram.
Com més ens aproximem a l’Av. Mª Cristina, més gent hi ha
animant i donant suport. Agafo l’última corba i això és el més espectacular de
la cursa. Les fonts de Montjuic al fons, una petita recta per acabar,
moltíssima gent animant i donant suport, fotògrafs, l’arc d’arribada, molts
nens al costat de la balla esperant els seus pares i evidentment, la Jackie, el
Biel i l’Íria buscant-me entre els corredors.
El Jordi s’avança per fer-me la foto de l’arribada, i jo
mentre busco el Biel i l’Íria, arribo a la meta amb els braços aixecats com si
fos campió del món.
Sí, sí, sí. He acabat. Sóc finisher. He fet la meva primera
marató. M’abraço amb el Jordi i em cauen algunes llàgrimes d’emoció. He fet
quelcom que em pensava que no faria mai. Estic súper content.
He anat tant ràpid a l’últim tram, que no em trobo amb la
família fins que surto de fer-me el massatge. Buf, quina abraçada que els hi
faig. En aquesta abraçada hi ha de tot. Amor, felicitat, agraïment, dolçor,
satisfacció. Totes les sensacions es fonen en una abraçada amb la Jackie i el
Biel, mentre l’Íria dorm aliena a tot el que estic sentint.
Conscient que el Jordi arriba molt tard a casa, mentre l’esperen
amb mitja família malalta, emprenem el camí cap a casa, preàmbul d’un bon dinar
i una bona i merescuda migdiada.
Com sempre, vull agrair a la Jackie tot el que fa per
conviure amb mi i aquesta fal·lera estranya de córrer. I a tots els germans i
familiars i amics, que de mica en mica es van incorporant al runing, a les
triatlons i a les curses i reptes variats (sense menystenir l’esforç del
teatre, que aquí si que els has de tenir ben posats).
Ara toca descansar i recuperar-se. Cal millora, cal gaudir i cal continuar lluitant, treballant, i seguir creixent com a persones, com a família i com a país, mentre en els temps lliures sortim a córrer, a nedar, o a pedalar una miqueta... Per cert, crec que de cara a l’any que ve ja tinc relleu (oi Jordi?). Moltes gràcies a tots els que m’heu ajudat i fins la propera.
