divendres, de maig 27, 2016

IM70.3 BARCELONA

22 de maig de 2016.


5 anys després d’haver fet la meva primera i única Half, em trobo novament a la línia de sortida.
El ritual és molt semblant al de l’any 2011. He dormit a Calella, per esgarrapar mitja horeta de dormir, però sobretot per no fer tants quilòmetres amb cotxe i anar més tranquil en els moments previs a la Triatló, ja tinc tot el material a lloc, i ja estic mentalitzat per la cursa....que he visualitzat un grapat de vegades. Aquesta vegada, però canvien els companys. La Jackie i els nens estan a Sabadell, amb un virus que ens està rondant a tots, i que ens impedeix passar junts la vigília de la cursa.
Aquesta vegada he compartit les últimes emocions i els nervis amb el Jordi Batlló (que va ser ell qui em va impulsar a apuntar-m’hi), i el Carles Sabater (un expert en triatlons, que sempre aporta coses positives).
La preparació per la triatló no ha sigut tant bona com hagués volgut ja que alguns canvis en l’organització personal i en les rutines, han fet que entreni molt menys del que tenia previst.
Sigui com sigui em trobo novament vestit amb el neoprè, descalç a la platja de Calella, envoltat de 2500 triatletes més, amb els nervis a la panxa, i repassant mentalment tots els problemes que em trobaré just d’aquí a 2 minuts quan soni el xiulet.
Com sempre.... però sempre, just abans de sortir, necessito uns minuts per estar sol i pensar (i a ser possible música relaxant) i després, com sempre, a les grans curses, parlo amb el tio que tinc al costat. Aquesta vegada intercanvio impressions amb el Xevi de Girona, un home de 50 anys que ha fet 9 Ironmans i un grapat de maratons per tot el món. La conversa em serveix per relaxar-me una mica, i per confirmar que estic a un bon lloc de sortida.
És la primera vegada que faig aquest tipus de sortida. Start roll swim (o alguna cosa semblant). M’ha semblat molt bona idea. Cadascú es col·loca al seu lloc de sortida, en funció del temps que creu que farà en el tram de natació. Aquest sistema de sortida, m’encanta, ja que et permet sortir amb un grup de gent igual de veloç (o lent) que tu, però sense penalitzar la sortida al final del grup.

NATACIÓ
Com ja tenia previst el tram de natació és el que afronto amb més tranquil·litat. Aquest últim any, entrenant a la platja del Bogatell amb els Fishes ha sigut genial. He guanyat molta confiança i seguretat en la natació al mar. Ja no pateixo les rampes que tenia abans, i , tot i que encara puc millorar molt, no pateixo gens a l’aigua. Bé, només quan hi ha massa gent i no puc girar, ni avançar ni parar. Però per això ja començo a ser una mica veteranillo per saber el que he de fer.
Així que surto de l’aigua molt satisfet, i sorprès. He fet una mica més de temps del que esperava, però clar, en el primer tram hi havia moltes onades, i fins a la primera boia he nadat malament. Després, tampoc he volgut córrer massa, ja que encara em queden unes quantes hores d’exercici i no val la pena gastar massa energies per esgarrapar 1 o 2 minutets.

BICICLETA
Faig la T1 amb tranquil·litat, i després de comprovar que no em deixo res, començo a pedalar, conscient que la bicicleta és, per excel·lència la pitjor de les disciplines que he de fer.
Sé que la meva posició al tram de natació està bastant bé en funció de la mitja, en canvi en bicicleta, el meu estat de forma és molt, però que molt justet. Així doncs, ja sé que durant els 90 quilòmetres i els 3 ports de muntanya m’avançaran molts ciclistes. Aquest és el primer pas per no desesperar-me.
Em dóna molta confiança els entrenaments que he anat fent amb els Tricerclats. Ells són uns cracks, i de mica en mica, vaig aprenent cosetes de tots ells. Ha sigut, també molt important, els 2 entrenaments que he fet amb el Jordi per reconèixer el circuit. Si  no hagués sigut pel Jordi, no l’hagués fet.
Sabia que era un circuit dur i exigent, però el fet de conèixer la ruta, em va donar molta tranquil·litat. Per mi, el més important era fer la bicicleta tranquil·lament, per poder afrontar amb garanties el tram de running.
Com a dades curioses, m’agradaria anomenar els ànims que et dóna la gent que estan seguint la cursa. Dos nanos joves còmodament asseguts al voral de la carretera, un pagès que mira des del camp, algun veí des del balcó de casa. Però sobretot recordo els grupets d’animació que no paren de cridar, tocar campanes i fer tot tipus de soroll i música. Entre ells uns nois que em criden “vinga Cesc ànims, que ja quasi ets a dalt!!!”.... per afegir a última hora un crit encriptat...”Visca Andorra!!!”.
Vaig fent quilòmetres i vaig passant llocs claus, mentre noto com el bessó esquerra no està prou bé. Passo Collsacreu, Sant Celoni, pugem al Montseny, arribo a mig camí més aviat del que m’esperava, i faig la baixada seguint el ritme dels altres ciclistes (ja m’avança prou gent a les pujades).
Tornem a pujar el Collsecreu, i amb el grupet que vaig comento “vinga nanos, que això ja ho tenim” i un em contesta “home, queden 20 km fins a Calella i la mitja marató”. Sí, tenia raó, però per mi el pitjor ja estava fet.
I tal dit tal fet, faig els 20 km restants amb tranquil·litat però sense afluixar. Ja estic fart que m’adelantin. Arribo a boxes, deixo la bici, pixo, em poso les bambes i la gorra i.... a córrer falta gent.

MITJA MARATÓ
Tot i que he fet unes quantes mitjes els últims anys, i conec prou bé la distància, us enganyaria si dic que anava tranquil. Més aviat tot el contrari. Les raons són evidents: Ja porto més de 4 hores fent esport, el bessó esquerra està cada vegada pitjor, a última hora he decidit posar-me les bambes velles, i sobretot, crec que fa mesos que no corro més de 15 km.
Començo corrent per sensacions, i em sorprenc d’anar tant ràpid(4:40 min/km) però també veig que estic fotut. Els primers 5 km els faig molt bé. Del 5 al 10 ja em costa una mica més, però els ànims que em dóna el Jordi quan ens creuem i algun espectador m’ajuden a portar un bon ritme. Quan arribo al km 10 començo a tenir mal de panxa....potser hauré de passar a veure el Roca (urgentment!!!). Només em faltava això...
Com que aquesta vegada no tinc l’equip de suport, de tant en tant demano als espectadors que m’animin, cosa, que fan sempre amb molta il.lusió. Per excusar-me li dic a una corredora que em mira estranyada: “Sorry, but I need somebody to help me...” i ella em respon “C’mon you can do it!!!”. Sembla una tonteria, però aquests detallats ajuden força.
 Al km 18 ja estic literalment fet caldo, no puc dir ni fava, i paro als avituallaments a menjar taronja i veure aigua. Per cansament físic, pararia i em posaria a caminar, però em nego a caminar quan estic tant a prop de la meta. Decideixo anar fent, però sense parar. Just aquí em trobo el meu súper fillol Cesc que m’anima i em fa alguna foto. Els ànims del Cesc em donen aire i forces per arribar al final.
Ja veig el cono que he passat dues vegades per fer una altra volta. Ara passo el cono, però entro a la recta final. Quin canvi. Aquí la cosa canvia del tot. Grades a banda i banda, plè de públic cridant i animant, música, catifa vermella, i al fons l’arc d’arribada.... per un moment em sento l’home més feliç del món. Trec la bandera que porto a la butxaqueta amb els noms dels meus estimats Biel, Íria i Jackie. Alço els braços i crido ben fort...VISCA!!!!!
He acabat!!!! Sóc Finisher...i sense temps a reaccionar, rebo les felicitacions i l’abraçada de la Che i el Manolo. Feia temps que no ens veiem i avui, a la sortida i a l’arribada.
Increïble, la sensació que tens en aquest moment no es pot descriure, tens ganes de riure, tens ganes de plorar, vols saltar però no pots, això és fantàstic. Me’n vaig a buscar la medalla, i tothom em felicita, em donen la camiseta de Finisher i em tornen a felicitar, i després decideixo esperar el Jordi, que ha d’estar a punt d’arribar.
En un tres i no res sento Jordi Batlló, i miro i el veig entrar, amb els braços aixecats somrient, feliç i eufòric. És un crack. M’espero un moment, i ens fem una súper abraçada......QUINA EMOCIÓ.
Els sentiments estan a flor de pell, i després de fer-nos una foto junts, anem cap a dins per menjar una mica.
Asseguts i amb un plat que no sé si se’m posa bé o malament, em truca la Jackie. Agafo el telèfon, li dic hola.... i ja no puc parar de plorar. L’emoció m’ha superat, més de 6 hores d’esforç, més de 3 mesos d’entrenament resumits en una trucada i en 3 paraules: he acabat, t’estimo!!!!
Ara toca descansar i gaudir. Tot seguit, continuar entrenant, i d’aquí uns dies ja plantejarem, nous reptes i noves metes.
Els temps i les classificacions són les següents:

SWIM.1.900m.
37:07......Pos 713.

BIKE.90km.
3:31:41..... Pos 1216.

RUN.21km.
.1:56:12 .....Pos 1122.

TOTAL....6:16:16.
Posició 1122




































 AQUÍ TENIM ELS MILLORS DEL MÓN:



divendres, de març 22, 2013

Marató Barcelona 2013


Barcelona, 17 de Març de 2013
Diumenge espectacular... Per guardar a la memòria de qualsevol corredor popular.
Ja fa 8 anys que vaig començar a córrer. Sense saber massa bé perquè, però vaig començar a córrer. Ara, continuo igual. Sense saber massa bé perquè, continuo corrent. Bé, si que ho sé. Perquè mentre planifico una cursa, mentre corro, i sobretot quan acabo de córrer, sóc feliç. Sí, pateixo. Em canso, em fa mal tot, i cada any que passa em noto més cascat. Però m'ho passo bé. M'ho passo molt bé.
Fins ahir, si no me’n deixo cap, portava 79 curses. La cursa numero 80 va ser la MARATÓ DE BARCELONA.
Arribo a la data de la cursa sabent que he fet un 80% dels entrenament programats. Que tinc una bona base, però que no he fet tot el que calia. Però em llegeixo el meu llibre preferit de Triatló ( i prenc la motivació que em cal per afrontar la Marató amb garanties d'èxit).
Em llevo molt d'hora, preparo les 4 coses que em queden pendents, i esmorzo el meu súper esmorzar, amb barretes i isostar inclosos. Faig un petó al Biel i a l’Íria que encara dormen i un parell a la Jackie que mentre obre un ull em desitja molta sort i em diu que vigili.
Arribo molt d’hora a Montjuic, i aparco tot sol davant de l'estadi olímpic. Encara falta una hora per començar, i decideixo posar-me el tipping a les cames i relaxar-me dins el cotxe mentre van arribant corredors . Poso una mica de música, acabo de preparar-me (gels, telèfon, paravent, plàtan) i comença a ploure. Primer molt suaument i després més fort. Però la pluja dura 5 minuts i quan para decideixo sortir del cotxe i anar cap a la sortida.
Mentre camino cap al guarda-roba per deixar la bossa em paro al capdamunt de les escales i observo la gentada que ja escalfa. Li demano a un corredor que em faci una foto i, mentre em pren la instantània, em diu en anglès que és el 2on cop que fa la Marató de Barcelona. Ens desitgem sort i.... avall que fa baixada.
Ara ja falta poc per l’hora de la sortida, em poso vaselina i radio-salil,  deixo la bossa i vaig a fer un riu. Veient la cua de gent per pixar als wàters químics, ho faig a uns arbrets, com molts altres corredors i corredores. Fins i tot hi ha un tio cagant amb cara de circumstàncies. Escalfo i estiro durant 10 minuts i me’n vaig al meu calaix de sortida, juntament amb 18.000 persones més.
Mira que he fet curses, i em fa la sensació que és la primer. Val, és la primera Marató, però tinc uns nervis que no són habituals. Intento rebaixar la situació xerrant amb l’Alfons (un tio d’Amposta, que fot el mateix careto que jo i que crec que la xerrada li serveix, també, per relaxar-se una mica).
8:30 AM. PAM!!!!   Comencen a córrer els professionals.
Nosaltres, encara tardarem 20 minuts a creuar la línia de sortida. Començo la cursa amb el plàning ben après.
Velocitat: Vull començar a 5m30s/km , potser hauré de seguir a 6m/km a partir del km 20, i si arribo sencer, em daré per satisfet. Tardaré entre 4hores i 4 hores i quart.
Alimentació: Porto 3 gels que seran pels km 10 i 20 segur i pel km 30 o abans segons com ho vegi. El quart gel, que ja me’l donaran,  dependrà de com em trobi. He de veure aigua i powerade cada 5 km, i als darrers avituallaments he de menjar fruits secs i plàtans.
Acompanyants: Al km 20 m’esperen l’Arnau i el Jordi. I la Jackie que té el plàning de les hores de pas, em vol trobar a mitja cursa i a l’arribada.
Recorregut: Me’l sé quasi de memòria. Amb les pujades i baixades. Zones més divertides i avorrides. I també els  punts conflictius (a nivell físic).
Pensant i repassant totes aquestes coses, gaudint de l’ambient i controlant una mica el ritme faig els primers kilòmetres molt tranquil. Com a sorpreses em trobo que he de parar molt aviat a pixar (com molta altra gent), que el ritme és molt bo, i algun company de cursa curiós: Bat-Man i Robin, Mario Bros i un que va votant una pilota de bàsquet. També me n’adono que el tipping que m’he fotut és una merda i em cau. Per això paro fins a 3 vegades als punts de socors a reforçar-me els genolls amb esparadrap (que també cau per la suor).
Recordo amb felicitat el pas pel Psg de Gràcia, mentre observo la bellesa del lloc, i el públic m’anima força. Sovint em diuen “ànims Cesc”, “vinga Cesc, que vas bé”, etc etc. Vaig bevent aigua i powerade, i vaig corrent molt tranquil. De tant en tant passem per davant d’algun grup que fan batucada i els saludo. Enfilo la Meridiana on un grup de música toca versions de Dire Straits, i els saludo efusivament.
Al final de la Meridiana, passat el km 20 faig la corba i estiro el cap per veure el Jordi i l’Arnau, que curiosament m’esperen un al costat de l’altre. També reconec a la Vega, i li dic : Hola Vero (?)  
En fi comencem a córrer tots 3 junts i comença, ara si, la millor sessió de fotos que m’han fet mai. Comentem la jugada, com va tot, l’ambient, el ritme, i xerrem una estoneta ben distrets. Al cap d’una estona l’Arnau torna cap a casa (gràcies nanoJ) i continuem el Jordi i jo. El Jordi continua fent fotos (per cert molt xules i cada vegada més ben fetes), i jo cada cop xerro menys, mentre continuo bevent aigua i productes semi-dopants.
Van caient el quilòmetres, i cada vegada em noto més cansat. Quan passem el km 31 li dic al Jordi: “ara entrem a la zona del què és desconegut!!!” (l’entreno més llarg va ser de 31 km).
Mentre passem per la zona marítima (km 31 – 34), diria que noto plenament el mur... Bé, no sé si és el mur, però tinc sensacions que no havia tingut abans. Li comento al Jordi però intento no fer-me repetitiu. Em fan mal als peus, un dolor que he tingut alguna vegada mentre entrenava. Em fan mal els genolls, aquest és un dolor conegut que apareix sempre després d’un esforç gran.
Però la sensació més estranya que tinc és una mena de suor freda per tot el cos. Sobretot de cintura en amunt. Potser on més ho noto és al cos i als braços. De fet no sabria com explicar-ho. No és cansament ni esgotament. És com si tingués petits calfreds, i pell de gallina... La sensació no és molt forta, però es manté una estoneta.
Mentre observo què m’està passant, ens adelanten dues noies rient i gravant amb el mòbil. També veiem una altra noia d’espectadora que anima als corredors amb un cartell que diu “el mur no existeix”. I el Jordi em repeteix vàries vegades “vinga Cesc, que el mur és una rampa, i fa baixada!!!”
Diria que aquestes sensacions duren fina a l’Arc del Triomf, i allà em recupero una mica. I torno a tenir bones sensacions. Torno a mirar el rellotge, torno a parlar, i torno a gaudir de la cursa. Tot torna a la normalitat, llevat d’un petit problema amb un tros de fruit sec que s’equivoca de forat i m’ennuego. Estic força estona estossegant i gairebé he de parar. Un “animador” em diu “no fumis tant “ ...... Bé, trigo uns minuts a estar bé, però quan em recupero resulta que he perdut la veu.
En aquests moments em trobo a l’alçada de Plaça Catalunya, km37. Estic recuperat del mur, i de la tos. A més encarem l’última baixada de la cursa, miro el crono i vaig sobre el temps calculat (mitja horeta cada 5km). I ho aprofito per apretar una mica i adelantar alguns corredors.
Baixo Via Laietana ben content, i Passeig de Colon súper animat. Queda molt poquet i això té molt bona pinta. Encaro el paral·lel i comença l’última pujada amb el cartell del km40.
Amb el Jordi repetim diferents vegades que això ja ho tenim a tocar. L’emoció de completar  la Marató va i bé constantment. Queda molt poc però cal ser previsor. Ningú em garanteix que no m’agafi una rampa en aquest últim tram. 
 Com més ens aproximem a l’Av. Mª Cristina, més gent hi ha animant i donant suport. Agafo l’última corba i això és el més espectacular de la cursa. Les fonts de Montjuic al fons, una petita recta per acabar, moltíssima gent animant i donant suport, fotògrafs, l’arc d’arribada, molts nens al costat de la balla esperant els seus pares i evidentment, la Jackie, el Biel i l’Íria buscant-me entre els corredors.
El Jordi s’avança per fer-me la foto de l’arribada, i jo mentre busco el Biel i l’Íria, arribo a la meta amb els braços aixecats com si fos campió del món.

Sí, sí, sí. He acabat. Sóc finisher. He fet la meva primera marató. M’abraço amb el Jordi i em cauen algunes llàgrimes d’emoció. He fet quelcom que em pensava que no faria mai. Estic súper content.
He anat tant ràpid a l’últim tram, que no em trobo amb la família fins que surto de fer-me el massatge. Buf, quina abraçada que els hi faig. En aquesta abraçada hi ha de tot. Amor, felicitat, agraïment, dolçor, satisfacció. Totes les sensacions es fonen en una abraçada amb la Jackie i el Biel, mentre l’Íria dorm aliena a tot el que estic sentint.  
Conscient que el Jordi arriba molt tard a casa, mentre l’esperen amb mitja família malalta, emprenem el camí cap a casa, preàmbul d’un bon dinar i una bona i merescuda migdiada.
Com sempre, vull agrair a la Jackie tot el que fa per conviure amb mi i aquesta fal·lera estranya de córrer. I a tots els germans i familiars i amics, que de mica en mica es van incorporant al runing, a les triatlons i a les curses i reptes variats (sense menystenir l’esforç del teatre, que aquí si que els has de tenir ben posats).


Ara toca descansar i  recuperar-se. Cal millora, cal gaudir i cal continuar lluitant, treballant, i seguir creixent com a persones, com a família i com a país, mentre en els temps lliures sortim a córrer, a nedar, o a pedalar una miqueta... Per cert, crec que de cara a l’any que ve ja tinc relleu (oi Jordi?). Moltes gràcies a tots els que m’heu ajudat i fins la propera.

 





diumenge, de juliol 03, 2011

Club Natació Sabadell - Club Natació Vic

Don Fink, en el seu llibre "Atletas de Hierro,Preparación para el Ironman", diu moltes coses interessants.Una d'ells i molt curiosa és aquesta:
"...després de molts anys en el món de la Triatló, m'he adonat que només hi ha 2 tipus de triatletes: els que admeten que el seu objectiu és acabar un Ironman, i els que no ho diuen, però en secret,també ho desitgen."
Jo porto poc temps en triatló (l'any 2007 vaig fer el primer sprint), però amb aquest temps,he conegut força gent d'aquest mundillo, i puc assegurar que jo també penso el mateix.
I fins ara podria dir que jo era del segon grup. Ara, i després d'haver acabat prou bé la Half de Calella.Em començo a sentir identificat amb el primer grup de triatletes.

En el mateix llibre, l'autor fa un exercici de càlcul de les hores de la setmana, incorpora fortes dosis de motivació i presenta uns plans d'entrenament per ajudar a optimitzar la preparació de la proba. Tot això, tenint en compte que tothom té gran part del seu temps ocupat per les obligacions laborals i familiars.
Fins i tot, amb els casos més extrems,l'autor demostra que tothom que vulgui i tingui un estat físic mínimament acceptable, està en condicions per acabar un IRONMAN.

I aquí (capitol 2 del llibre) vaig decidir fer la proba en el Mig IronMan. En el llibre es presenten 3 plans d'entrenament de 30 setmanes per fer l'IronMan.
Però a la setmana 22 es fa un Mig IronMan.Jo vaig decidir fer aquestes 22 setmanes per arribar a Calella en condicions.
Per poder entrenar he hagut de treure el temps de sota les pedres,i per això vaig veure que era impressindible entrenar els migdies.

I aquí arribo al motiu d'aquest escrit, l'entrada que faig avui al Blogg, és exclusivament per agraïr a la secció de Triatló del Club Natació Sabadell i als responsables del Club Natació Vic-ETB de les facilitats que m'han donat per poder entrenar a les instal.lacions del CNVic ETB.
Degut a la meva feina, m'és molt complicat entrenar a Sabadell. I des de principis d'any fins ara he estat entrenant amb tot tipus d'ajuda i facilitat a les instal.lacions del Club Natació Vic.
Només vull dir que tant les instal.lacions com tota la gent del Club Natació Vic han estat funamentals per arribara a fer la Half de Calella.
Ara espero posar-me nous objectius, i si és possible seguir a Vic amb la mateixa il.lusió i ganes com fins ara.
Bé, només volia reiterar el meu agraïment a les dues entitats i us comunico que aquest gran èxit per mi, també espot considerar un petit (i suposo que molt petitonet) èxit pel CNSabadell i el CNVic.


divendres, de juny 10, 2011

Half Challenge Calella 2011

Aquestes 4 ratlles les escric per deixar constància de les sensacions i les emocions que vaig viure el passat 29 de maig de 2011.
En primer lloc he de dir que va ser un cap de setmana plegat d’èxits esportius. Ja que a la Champions del Barça de futbol, li hem d’afegir la copa d’Europa d’handbol, i l’ascens del nostre petit i sovint oblidat Centre d’Esports Sabadell.

Però el meu record no està basat en això, sinó en el cap de setmana que vaig passar a Calella amb la Jackie,el Biel i la Iria,i el suport incondicional de l’Ester.
I l’objectiu era, des del mes de febrer, acabar la Half Challenge del Maresme. O sigui una triatló de mitja distància. Més conegut com a Mig Iron Man (1900+90+21).

He de dir que la Triatló va anar molt bé. Em vaig divertir molt i vaig disfrutar una passada.
Sabia que patiria per acabar, però també sabia que tenia moltes possibilitats de fer-ho bé.
Feia temps que volia fer una triatló de Mitja distància. De fet aquesta és la tercera vegada que ho intentava, però sempre havia abandonat a meitat de la preparació, perquè veia que no entrenava tot el que necessitava.
Aquesta vegada m'ho vaig platejar en serio, vaig parlar amb la Jackie, i vaig fer un pla d'entrenament, que he intentat seguir al màxim.

També m'he comprat una bici, he demanat consell a molta gent, i he fet alguna tirada llarga de bici. Cosa que no havia fet mai.
Quan s'acostava el dia veia que la preparació anava bé. Tot i que tenia alguns dubtes:
A l'aigua podia agafar rampa. Ja que quan faig una tirada llarga a vegades m'agafa rampa al peu esquerra (però ho vaig solucionar anant a ritme tranquil).
A la bici patia per si em faria mal l'esquena, o els genolls. Que són els dolors que he tingut quan he fet una tirada llarga. Però em vaig sentir molt bé, i en cap moment vaig forçar la màquina.
I el tram de córrer anava molt tranquil, fins que el diumenge abans de la cursa vaig fer un entreno de poc menys de 2 hores, i no vaig poder acabar perquè em feia mal el bessó dret i el genoll esquerra.
Així que ja tenia motius per no estar tranquil en cap moment.

Així doncs, afrontava la cursa amb ganes i amb una mica de cangueli.

Però hi ha una cosa que és increïble. La cursa, l'ambient, els altres atletes, els amics i familiars donant suport...i l'adrenalina a tope!!!
Això és algo indescriptible.
Quan estàs a la platja,mirant els altres tri atletes. Observes les boies. Mires a boxes. Visualitzes la cursa.... I penses en el llarg camí per arribar fins aquí. Jo només pensava una cosa: "Alea jacta est"

Comença la cursa i m''ho prenc en calma. Li he desitjat sort al Marc, i nedo tranquil. Em sorprèn arribar tant aviat a la primera boia (millor).
Vaig fent i arribo a la segona (em sento perfecte, en 2 minuts he de fer el 3er gir). I aquí em molesta una mica el sol. Em desoriento una mica, però de seguida agafo el ritme de nou. Faig l'últim gir i encaro ja la recta final. I penso....això ja ho tinc. Estic a punt d'acabar el primer tram!!!
Quan surto de l'aigua veig a l'Ester,la Jackie, el Biel i l'Iria i em paro a fer-los un petó. Vaig ràpid, però no cal estressar-se. Encara queden unes quantes hores de cursa. No em vindrà de 15 segons.
Em canvio, em poso crema i cap a la bici. Veig que la meva bici està bastant sola a la seva zona. Cap problema. Ara toca pedalar, i a més sé que m'adelantarà molta gent. Estic preparat mentalment per això.
Em sento bé en bici. Trobo que el circuit no és difícil, i vaig lent a les pujades i intento apretar a les baixades. Els acobles em van de conya, tot i que els hauria d'haver provat abans (però no va poder ser). Van caient els quilometres mentre m'adelanta gent, jo també passo a algú. De tant en tant xerro amb algun company, o dono ànims quan adelanto.

Vaig prenent aigua, isostar, gels i fruita. Quan encaro els últims 25 km penso el mateix que a  l'última recta de la natació. Em sembla que això ho tinc bastant bé. Finalment arribo a Calella i em sento en plena forma per afrontar la mitja marató.
Si em faltaven forces per encarar l'última part de la tri, aquestes me les donen la Jackie, l'Ester i els dos menuts des de la "grada". També em diuen que el Jordi la Marta el Cesc i la Maria estan venint. Quina il•lusió!!!

Ara penso...és com si comencés una mitja marató. Es tracta d'anar i tornar a Santa Susanna 2 vegades i ja està!!! Però sobretot... en calma.
M'havien dit que un bon pla era fer els primers 5-10km tranquis, i després apretar. Cosa que vaig comentar a un company mentre corríem. Ell em va dir, que em limités a córrer sense forçar. Que apretar a aquestes alçades de la cursa volia dir tenir moltes possibilitats de trencar-se. I li vaig fer cas. Vaig fer els primers 10km a poc menys de 5 minuts els km. I els últims 10 a 6 minuts el km. De fet els últims 3 o 4 ja no podia....
Quan em faltava poc menys d’ 1 km m'agafa rampa a la cuixa esquerra (un lloc que mai n'havia tingut). Paro uns segons, i veig que arriba per darrera el gran Domènech. Li dono ànims i li dic que vagi tirant. Però ell m’espera. M'anima,i m'ajuda fins a l'arribada.
Quina emoció!!!!
Falta molt poc per ser finishers ... ja sentim l'espiker.
També sentim la música.
Ens saluda la Carol, la Che i el Manolo!!!!
Ja veiem l'arribada...això és increïble.
Fem crits de victòria amb el Dome mentre encarem la recta final. Aixequem els braços com uns campions!!!
Des de la grada em criden: Cesc!!!! i llegeixo una pancarta que diu: CESC CAMPIÓ!!!
Osti, la família en ple!!! Se'm posa la pell de gallina i afronto els metres finals com una fita històrica.
Ens abracem amb el Dome, ens donen la medalla, la camiseta de finisher i ens feliciten!!!!!

Ja he fet Mig Iron Man!!!!!!!!
Després de 5 hores 29minuts i 32 segons, he completat Mitja Iron Man!!!!!!!!

No puc aguantar-me i em salten les llàgrimes com un nen petit.
Després felicitacions, abraçades, fotos, recuperació i a dinar, descansar i sobretot a disfrutar de la gesta.

Mentre m'adormo, me'n recordo de tots els que m'han ajudat, m'han aconsellat i animat a fer-ho.

I a tots vosaltres us ho vull agrair:
Sobretot i en primer lloc a la Jackie, que sense ella no ho hauria fet. No només m'ha entès i m'ha recolzat, si no que m'ha fet de coach. Estic segur que és una de les millors coachers que hi ha. Gràcies preciosa aquesta victòria és en gran part gràcies a tu.
També estic molt content del Biel i la Iria. Ells, amb la seva innocència i el seu amor són capaços de moure cel i terra.

Després vull agrair el suport dels germans i parelles. M'han animat molt, i sobretot l'Ester que ha passat un cap de setmana full time col•laborant. I el Jordi i la Marta, el Cesc i la Maria que han vingut a animar-me i fer fotos.
I com no els pares. No sé si ho entenen, però m'ajuden sempre en tot.

L'altre gran aliat i conseller: l'Albert. Gràcies per tots els consells i pel material. M'has ajudat moltíssim.
I els companys de triatló: Començant pel Pedro i l'Àngel,que han fet el que han pogut per millorar una mica el meu rendiment, i m'han ajudat més del que es pensen.
I tots els companys que m'he anat trobant mentre entrenava, que en posaré alguns, però segur que me'n deixo algun altre. Tots els consells que m'heu donat, i tots els que m'heu animat, heu col•laborat a fer-ho possible: Alberto, Pep, Marc, Jorge, Carles, Jordi, Vicenç, sr. Turmells, Salva i les fèmines, Pilar, Che, Noe, Carol i Laura. Ei, que em deixo el Manolo, sempre tant tranquil, i el sr IM Azabal, així com el David i el Dani. També el Gerard Camps, el Jordi Escuert, el Serginho, el Marcel i el Santi Codina (la propera la farem junts). I com no els boletaires team (Pep, Albert, German, Oscar, Eskinas, Alexis) que tot això va començar amb vosaltres.

En fi, moltes gràcies a tots.
I ara....
bé, ara descansar una mica, estar més amb la família, treballar a tope que la cosa està molt xunga, i....
i......ja ho veurem, que la gent mira molt cap a Niça, Roth, en fi. Ara descansar.


Cesc Batlló i Farriol.

PD.Deixo aquí algun record de la cursa:








dijous, d’octubre 08, 2009

El Biel jugant a casa

Hola de nou. Aquí teniu un video del Biel jugant a casa. Com podeu veure ja s'aguanta tot sol. Tot i que de tant en tant es fot alguna garrotada quan cau de cul o de cap. Ja apunta maneres per jugar a handbol. Però veient el que cobren els esportistes, preferiria que jugués a futbol.... La qualitat de la imatge no és massa bona, però si us poseu a 4 metres de la pantalla ja no veureu les imperfeccions del video. Els que teniu nanos, veureu que aquest video no aporta res al coneixement humà ni a la investigació científica. Senzillament és el superBielet jugant a casa.... i a nosaltres ens cau la baba cada vegada que fa una cosa nova. Apa. Molts records a tots. Cesc

dimecres, d’agost 05, 2009

Estiu 2009

De moment us deixo aquest video clip.
És una bonica cançó de'n Miquel Mariano.
La lletra parla de la forta pressió que reben els menorquins per urbanitzar i mal-vendre el territori i l'illa. Amb tot el que això comporta.
Esperem que els nostres germans menorquins sàpiguen aguantar, i no es repeteixi el mateix que a la Costa Brava, el litoral valencià, o gran part de Mallorca i Eivissa.

Aprofito per saludar al Miquel Mariano i desitjar-li molta sort. No sé si continua actiu el seu projecte....
En qualsevol cas ànims i felicitats per la bona música que contenen els seus 2 discos.

diumenge, d’abril 05, 2009

Pepe Rubianes

Fa pocs dies ens va sorprendre la notícia que l'actor Pepe Rubianes ens ha deixat.
Es poden dir moltes coses del Rubianes, però jo em limitaré que després de veure'l 3 o 4 vegades en directe i haver-lo escoltat moltíssimes des de l'ordinador, la ràdio i la tele, és que és boníssim.
Sempre et treia una rialla.... i més.
Ambm un parell de collons, capaç de donar la seva opinió sobre la merda de país que vivim.

Us deixo un parell de videos que he trobat per youtube.